L’edat antiga
Diuen que L’orient té una ànima somniadora i profundamente emotiva. Aixó fa que la producción lírica oriental assoleix grans moments.
El Càntic dels càntics és un llibre poetic de la Biblia. Canta l’hamor entre un home i una dona que, en forma de diàleg expressen el sentiment i desig amorós.
La lírica grecollatina te una gran varietat de temes i formes (mètriques, estròfiques) molt elaborades. La crítica a la societat de l’època, l’exaltació de les coses més sencillez… són motius que canten els poetes en les seves composicions.
L’edat mitjana
Cap als segles XII-XIII, a Provença, va aparèixer una poesia en llengua provençal. Els autors s’anomenaven trobadors, i també componien música per acompanyar la poesia. Els joglars cantaven aquests poemes per entretenir la noblesa.
Aquesta literatura, amb gran elaboració mètrica i estròfica, assolí un gran èxi, sobretot en la cançó amorosa.
En aquesta època van averi dos grans poetes.
Francesco Petrarca (1904-1374), considerat primer home modern d’Europa. El seu Cançoner canta l’amor que sent per Laura, una dona que no representa tan sols perfecció física, sinó que reuneix intel·ligència, virtut, sensibilitat… Aquesta dona simbolitza l’amor impossible i és per al poeta una font d’inspiració però també de dolor.
Ausiàs Marc (1400-1459) formava part de la noblesa valenciana. Fou cavaller i poeta. La seva poesia reflecteixen els temes que el preocuparen; l’amor la mort… La poesia amorosa reflecteix les vivències del poeta i les reflexions que fa sobre l’amor carnal i espiritual.
L’edat moderna
El carpe diem és motiu literari de l’antiguitat clàssica, que recuperen els autors del Renaixement. Significa ;
Cal gaudir dels intants perquè la vida és fugaç.
En aquesta edat hi destaquen Pierre Ronsard (1524-1585) poeta francès, Jean de La Fontaine (1621-1695), poeta francès i Friedrich Schiller (1759-1805) fou un escriptor alemany que va conrear la poesia i el teatre. Incomplet
A final del segle XVIII comença a albirar-se l’arribada del romanticisme.
L’edat contemporània
El segle XIX
L’home romàntic té un esperit turmentat. És un esperit lliure que xoca amb les normes socials ; busca l’amor però no el pot viure en plenitud.
A mitjan segle XIX sorgeix un moviment poètic que influirà poderosament en la poesia posterior: el simbolisme. Els poetes consideren que la llegua literària no és només un vehicle d’expressió del mon i dels sentiments, sinó una finalitat en si mateixa. Per això donen una gran importància a l’aspecte formal, al poder connotatiu i simbòlic del poema.
Hi destaca Charles Baudelaire (1821-1867) poeta francès iniciador del simbolisme.
El segle XX
La poesia del segle xx presenta una gran varietat de formes i de temes: crida a la lluita i al compromís per transformar el món. Els poetes creen noves formes de poesia experimental, com el cal·ligrama o poema visual.
En aquest segle hi destaquen:
Joan Salvat-Papasseit (1894-1924) va ser poeta català d’avantguarda que seguí els corrents dels futuristes italians i d’Apollinaire.
Joan Margarit (1938) poeta extraordinàriament prolífic, i també el més popular entre els lírics catalans d’avui dia.
Vicent Andrés Estelles (1924-1993) és potser el poeta valencià més important del segle.
Els autors estan molt esquematitzats. Hi ha moltes faltes. Tens un Bé.




Comentaris recents